Ja ho se. T'haig d¡explicar la festa. De moment no puc. Tens l'escrit.Ara et porto ala plaça del forum. Ho confesso. No havia tornat al Fòrum des del 2004, quan es va celebrar el famós Fòrum de les Cultures, de transcendència mundial però absolutament criticat i vilipendiat. Crec recordar que, més enllà d’una nit improvisada en què vaig acabar veient un concert del Primavera Sound, no havia tornat a trepitjar aquesta esplanada gegant on, aquesta nit, Mishima i altres bandes actuaran en el marc de la Mercè. Sembla, doncs, que després d’aquelles reunions per la pau, la sostenibilitat i la interculturalitat, aquest espai s’ha reinventat sobretot a través dels grans esdeveniments musicals.
Val a dir que també és un lloc ideal per patinar, anar en bicicleta o per aprendre totes dues coses perquè no hi ha risc d’ensopegar amb ningú. Caminant, la sensació és que no s’acaba mai. Costa concebre-la com a plaça tenint en compte les dimensions. Escau més parlar d’un gran conjunt arquitectònic situat al Besòs, entre el districte de Sant Martí de Barcelona i Sant Adrià, que abasta quaranta hectàrees, entre les quals les setze de la plaça que avui ens ocupa. M’hi acosto un migdia d’un laborable qualsevol. Les escoles encara no han començat però en canvi, d’escolars, no me’n trobo cap. De fet no m’hi trobo gairebé ningú, més enllà d’algun turista despistat que hi ha arribat passejant des de les Glòries.
Situada a l’entrada principal, mirant a mar, amb l’edifici blau en forma de triangle -seu del Museu de Ciències Naturals- a la dreta i el gratacel de Telefònica a l’esquerra. Al davant m’espera una quilometrada de ciment. L’olor de claveguera ens recorda que sota la plaça hi ha la depuradora d’aigües residuals, una obra mastodòntica que no es veu però que s’ensuma. És la depuradora coberta més gran d’Europa i la carta de presentació olfactiva del nostre passeig a punt de començar.
Un bosc sense arbres
El millor d’aquest trajecte a peu és que quan menys t’ho esperes, apareix, a l’horitzó, el blau del mar. Enrere haurem deixat l’anomenat Bosc Urbà i un passeig en què no m’hauré creuat cap persona, ni vigilant, ni restaurant ni paperera. Per un moment penso que si em passés alguna cosa ningú no se n’adonaria. El Bosc Urbà és el paradís de la canalla. Quan hi torno el cap de setmana per comprovar si l’afluència de gent millora, és l’espai més concorregut. La resta continua sent un desert de pedra. En aquest espai diàfan amb columnes i cordes que pengen, anomenat bosc però més semblant a un pàrquing a mig construir, els més petits hi poden practicar esports d’aventura com tirolina, xarxes, lianes opònting.
Em fa il·lusió anar fins a la placa fotovoltaica, aquesta estructura gegant i inclinada que sempre veig quan condueixo per la ronda Litoral però que mai abans havia vist tan de prop. Té les dimensions d’un camp de futbol i està situada estratègicament a tocar gairebé de l’aigua. A mà dreta, un parc infantil i una platja sense sorra. Davant, la immensitat del mar. És un bon racó per seure-hi i mirar. Si el dia és ventós, però, la meditació pot convertir-se en un malson. Si fa sol, és la millor ombra de tota la plaça. Quan hi arribo hi trobo cinc bicicletes sense amo. Alguns són a terra reposant i d’altres fan estiraments. Una altra imatge que recomano és deixar el mar a l’esquena i contemplar el mini skyline del Front Marítim vigilat per les tres xemeneies de Sant Adrià.
Trapezis vora el mar
No trobar cap bar ni restaurant en un espai tan immens com aquest confirma que no ha triomfat com a lloc d’oci. Només un parell d’establiments al Port del Fòrum, lluny. Els únics que sí que l’han fet casa seva i el seu lloc per treballar són la gent de la Central del Circ, un espai de 3.000 metres quadrats per a la creació, entrenament i assaig d’aquesta disciplina. Ells i els socis de la Federació Catalana de Vela, just al davant, són els veritables inquilins d’aquesta plaça. “A l’estiu encara, però a l’hivern, quan tanquem a les vuit del vespre, fa por perquè no hi ha ni una ànima”, em diu Maria Faura, responsable de premsa. M’explica que aquest centre -una llarga reivindicació de l’Associació de Professionals del Circ-és un luxe i que a pocs llocs d’Europa se’n troben. Sí que es queixa que cada vegada que hi ha un esdeveniment cultural els restringeixen i els compliquen l’accés .“I això que nosaltres som els que venim cada dia!”, s’exclama
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada