la URSS

Perque el president espanyol s'enteri i no vagi dient que en basket som els primers li expliquem:Després de vèncer en la Guerra Civil Russa contra l’Exèrcit Blanc, que clamava per una “Rússia unida i inseparable”, els bolxevics van constituir el 1922 la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). Aleshores van haver d’afrontar la qüestió de les identitats locals de cadascuna de les quinze Repúbliques. Durant el conflicte havien jugat amb l’esperança de molts pobles d’autodeterminar-se per tal que s’oposessin a les forces tsaristes. Era clar que Moscou no volia deixar escapar territoris, però, tanmateix, calia acontentar els diferents pobles perquè no es revoltessin contra el règim comunista, que s’assentava amb dificultats.

Així, Stalin va promoure el desenvolupament econòmic, polític, social i cultural dels diversos grups ètnics de l’URSS. Una política, sobretot als anys vint i trenta, que va consistir a establir quotes per als grups ètnics per anar a la universitat o accedir a l’administració. Així van formar-se noves elits territorials i van publicar-se llibres i diaris en les llengües locals, que es promovien. Fins i tot es va crear un passaport intern per desplaçar-se per l’URSS, a través del qual als 16 anys tothom escollia nacionalitat. Si els dos progenitors tenien la mateixa, no hi havia elecció, però si era diferent es podia escollir.

Quan Stalin i el seu règim van sentir-se més assentats en el poder, l’anterior política es va deixar de banda i va començar una profunda campanya de russificació arreu. El rus va esdevenir obligatori a les escoles, nombrosos quadres de les elits locals van ser purgats, les figures d’ètnia russa van escalar posicions en el govern i es van promoure monuments d’herois russos.

Després de la victòria a la Segona Guerra Mundial i de la mort de Stalin (1953), els seus hereus van voler distanciar-se del seu llegat i la política nacional va tornar a virar. Es va reconèixer la importància de les diverses ètnies en el projecte soviètic, fins i tot nombrosos deportats van poder retornar als seus llocs d’origen. De nou es va confiar en les elits locals i es van donar oportunitats als intel·lectuals de les diverses Repúbliques amb la creació de noves universitats i institucions acadèmiques.

Estratègia contraproduent

Durant seixanta anys, els diferents cops de timó de l’anomenada política de nativització van crear el substrat perquè cada República fos, de facto, un estat amb institucions, llengua i identitat pròpia. Els nous temps i les dificultats econòmiques van fer que les elits locals volguessin reforçar els seus propis centres de poder amb més autonomia. Irònicament, les polítiques d’identitat nacional que van ajudar a legitimar la Unió Soviètica -per paradoxal que pugui semblar tractant-se d’un estat comunista- la van minar des de dins. Un cop fallida la creació d’una identitat supranacional per al conjunt de la federació de Repúbliques, a les acaballes dels anys vuitanta ja era massa tard per tornar-ho a provar.

La idea soviètica

L’URSS, com a estat multinacional i federatiu, va ser admirada als anys 20 i 30 per catalanistes que es movien entre el separatisme i el socialisme. Era un exemple per solucionar la qüestió catalana en el marc d’una federació ibèrica, incloent-hi Portugal. A partir del col·lapse de 1990 va ser l’independentisme de nou encuny que es va emmirallar en els estats sorgits de la fi de l’URSS.